dilluns, 23 de juny del 2014

DESOLACIONS. CARIBOU ISLAND de David Vann

Si, ho he tornat a fer. He tornat a David Vann. A submergir-me a una nova escletxa del dolor. Per sort, aquest cop, anava previnguda i portava una bona dosi de "res del que llegeixes és real, forma part dels suburbis mentals d'un senyor que ha patit massa". Ara, ha de quedar clar que el senyor Vann és un mestre. Perquè pocs són capaços de fer tremolar les pàgines d'un llibre d'aquesta manera. Geni en utilitzar la natura i l'entorn com a reflex dels sentiments dels personatges i brutal i demolidor colpejant quant menys ho esperes. 

En aquest cas els protagonistes són un matrimoni en hores baixes que es proposen anar a viure en una cabanya en una petita i solitària illa al mig d'un llac d'Alaska. Així, ja tenim un escenari farcit d'immensitat i elements prou salvatges per imaginar-nos que res serà fàcil i tranquil. Més aviat parlem d'un llac d'aigües fosques i fredes, i d'uns personatges que s'hi emmirallen amb suma facilitat. 

No desgranaré més detalls de l'argument perquè en el fons no tenen importància. "Caribou Island" és un viatge al soterrani d'un amor malentès i, més enllà de les vicissituds dels personatges, és aquell aire dens i polsós dels espais tancat durant massa temps i on no toca mai el sol el que t'impregna i et remou. 

Així que, com tot bon llibre, el recomano, però amb precaució i seguint les advertències del prospecte que afirma que no és apte per qui espera un llibre amè i entretingut. 




"L'aigua ja no era de color turquesa. Avui tenia un color blau fosquíssim, d'una negror nítida, sense sediments glacials. La Irene no se sabia avenir que pogués canviar tant en un sol dia. Ara era un llac completament diferent. Una altra metàfora del jo: cada nova versió refutava totes les anteriors. Qui ella era avui no coincidia amb la de dues setmanes enrere, abans dels mals de cap, i qui era llavors no coincidia amb la de feia uns mesos, quan encara no s'havia jubilat i es passava el dia a l'escola amb els nens. I qui era aleshores no coincidia amb la que era quan els seus fills vivien a casa, abans que s'esfumessin de la seva rutina diària, i qui era aleshores no coincidia tampoc amb qui era quan ella i en Gary s'havien traslladat a viure allà, plens d'esperança, ni just abans, quan vivia sola i tenia estudis i feina, per fi lliure, un moment esplendorós en què tot era possible. I qui era aleshores no coincidia amb l'ésser rebutjat que havia estat durant tants anys, quan l'allotjaven en espais minúsculs d'habitacions sobreres o de les golfes, o fins i tot, un cop, en un soterrani, i qui era aleshores -ningú, en realitat una mena de fantasma- no era qui havia estat aquell dia que havia tornat a casa convençuda que tenia mare."

dissabte, 7 de juny del 2014

UN ALTAR PER LA MARE de Ferdinando Camon

Només llegint la introducció un s'adona que "Un altar per la mare" no és un llibre qualsevol. És un homenatge íntim i personal que Camon devia a la mare. Un intens i profund viatge on la tristesa i la melangia es conjuren amb les aromes subtils de la infantesa de l'autor. 

Més enllà però, de la buidor de la pèrdua i dels múltiples pous que es divisen amb la mort de la mare, l'autor reflexiona entorn d'aquesta figura, com a figura clau del món rural. Com a entitat que articula i estructura una societat que lentament desapareix de la seva vida i del seu món.


Directe i punyent quan és Camon qui es desprèn de les paraules. Per necessitat, per digerir, per comprendre i, sobretot, per expiar la culpa. És però, suau i tendre quan és la tendresa qui es manifesta. M'han encantat alguns passatges concrets en els que les paraules eren tan evocadores que podries imaginar-te perfectament les fotografies de l'àlbum familiar. 

Un petit gran ritual. De nou, una joia de Minúscula


"En tota família de pagès la mare és el pal de paller. Si mor la mare, la família es disgrega. Recuperar la mare de la mort vol dir recuperar la família de la disgregació. Vol dir salvar-se. La història oficial ensenya que la immortalitat pertany als poderosos, la civilització camperola ensenya que el fort, el ric, el savi, l'artista no són figures preeminents, perquè per damunt de tots hi ha el qui és bo. Una persona bona, per bé que msierable, inculta, analfabeta, malparlada, mal vestida, descala, que mai ningú nota ni fotografia, ni se l'escolta o li dóna les gràcies, pot merèixer a immortalitat més que no pas capitostos, banquers, polítics, aventurers. No és la força el que salva la humanitat, ans aquella forma paticular d'amor que es diu bondat. Jo no tinc cap mena de dubte que el personatge que descric aquí s'hagi salvat, mereixi el record i estigui en la glòria. No sé pas quants personatges de la gran història oficial, els ultrapotents, els superguanyadors, els dominadors globals, s'han salvat i mereixen el record. Potser cap."