diumenge, 27 d’octubre del 2013

WONDER de R.J. Palacio

Davant de l'èxit de vendes de "Wonder" i d'una portada més que curiosa, vaig decidir tastar això que a tanta gent havia semblat una novel·la del tot imprescindible. Haig de dir, per avançat, que no m'ha entusiasmat. Que si, que he trobat allò que pot fer que algú la trobi fantàstica, però no crec que sigui imprescindible.

"Wonder" és la història de l'August Pullman, un nen que va néixer amb una peculiaritat genètica el resultat de la qual és un rostre totalment desfigurat. La seva relació amb els pares, els primers dies d'escola, els primers amics i enemics, etc. És una història de dificultats i superació. Fins aquí, entenc que és una història necessària per allò d'acceptar la diferència, però tot el que sobrepassi aquesta premissa, crec que és excessiu. 

M'explico: pàgina a pàgina em va anar envaïnt la sensació de que pretenien alliçonar-me d'alguna cosa, una mica com allò de dividir el món entre els bons i els dolents. Els qui somriuen a l'August i els qui fan una ganyota al veure'l. Crec que és pretenciós i un punt malintencionat voler fer creure que no és normal reaccionar davant de l'anormalitat. Crec, fins i tot, que el que fa que una societat pugui ser considerada adulta, és la capacitat de poder assumir la diferència però no normalitzant-la, sinó simplement acceptant-la, que no és el mateix.

Així, crec que és un llibre més que adeqüat perquè llegeixin alumnes de secundària, perquè pot ser útil com a manual de supervivència a l'insitut, però més enllà d'això... és una història massa moralista. Això si, de llenguatge àgil, amb capítols narrats pels diferents personatges i amb música, ingredients que el poden convertir en un bon entreteniment. 


 
"El meu cap no para de donar-hi voltes i més voltes, però aleshores sorgeixen pensaments més lleugers que suavitzen la tensió, com una tercera una mica baixa en un acord major. No, no tot depèn de l'atzar. Si tot fos qüestió d'atzar, l'univers ens deixaria completament abandonats. I no ens hi deixa. Té cura de les seves creacions més fràgils de maneres que de vegades no podem veure. Com amb uns pares que t'adoren cegament. I una germana gran que se sent culpable de ser humana. I un nen de veu aspra que s'ha quedat sense amics per tu. I fins i tot una noia tenyida de rosa que porta una foto teva a la cartera. Potser és una loteria, però l'univers al final sap trobar l'equilibri. L'univers no deixa cap dels seus ocells desemparat."
 

2 comentaris:

  1. Caram, em deixis una mica sorpresa. Jo no l'he llegit, però me n'han parlat molt i molt bé....
    Hauré d'esperar que li toqui llegir-lo a l'Enric i llavors aprofitaré per llegir-lo jo també. Ja parlarem :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Imma! No deixa de ser una opinió, segur que per algú altre pot ser un llibre útil i transformador, així que, si et ve de gust, endavant! I llavors en parlem! :-)

      Elimina