diumenge, 27 d’octubre del 2013

WONDER de R.J. Palacio

Davant de l'èxit de vendes de "Wonder" i d'una portada més que curiosa, vaig decidir tastar això que a tanta gent havia semblat una novel·la del tot imprescindible. Haig de dir, per avançat, que no m'ha entusiasmat. Que si, que he trobat allò que pot fer que algú la trobi fantàstica, però no crec que sigui imprescindible.

"Wonder" és la història de l'August Pullman, un nen que va néixer amb una peculiaritat genètica el resultat de la qual és un rostre totalment desfigurat. La seva relació amb els pares, els primers dies d'escola, els primers amics i enemics, etc. És una història de dificultats i superació. Fins aquí, entenc que és una història necessària per allò d'acceptar la diferència, però tot el que sobrepassi aquesta premissa, crec que és excessiu. 

M'explico: pàgina a pàgina em va anar envaïnt la sensació de que pretenien alliçonar-me d'alguna cosa, una mica com allò de dividir el món entre els bons i els dolents. Els qui somriuen a l'August i els qui fan una ganyota al veure'l. Crec que és pretenciós i un punt malintencionat voler fer creure que no és normal reaccionar davant de l'anormalitat. Crec, fins i tot, que el que fa que una societat pugui ser considerada adulta, és la capacitat de poder assumir la diferència però no normalitzant-la, sinó simplement acceptant-la, que no és el mateix.

Així, crec que és un llibre més que adeqüat perquè llegeixin alumnes de secundària, perquè pot ser útil com a manual de supervivència a l'insitut, però més enllà d'això... és una història massa moralista. Això si, de llenguatge àgil, amb capítols narrats pels diferents personatges i amb música, ingredients que el poden convertir en un bon entreteniment. 


 
"El meu cap no para de donar-hi voltes i més voltes, però aleshores sorgeixen pensaments més lleugers que suavitzen la tensió, com una tercera una mica baixa en un acord major. No, no tot depèn de l'atzar. Si tot fos qüestió d'atzar, l'univers ens deixaria completament abandonats. I no ens hi deixa. Té cura de les seves creacions més fràgils de maneres que de vegades no podem veure. Com amb uns pares que t'adoren cegament. I una germana gran que se sent culpable de ser humana. I un nen de veu aspra que s'ha quedat sense amics per tu. I fins i tot una noia tenyida de rosa que porta una foto teva a la cartera. Potser és una loteria, però l'univers al final sap trobar l'equilibri. L'univers no deixa cap dels seus ocells desemparat."
 

dimecres, 16 d’octubre del 2013

SAUL I PATSY de Charles Baxter

"Saul i Patsy" és la recepta perfecta. La vida en parella, la crítica social, els fills, l'amor, l'amistat, la introspecció, la desesperança, l'entusiasme, l'humor,... tot en la justa mesura i untat amb el millor dels estils literaris. Baxter aconsegueix que qualsevol pugui apropar-se a uns personatges que traspúen una humanitat tangible, i en el fons, crec que som molts els lectors que acabem el llibre desitjant, algun dia, poder anar a trucar la porta de ca la Patsy i en Saul per fer una partida de scrabble

El binomi que representen els personatges principals és tan extraordinari que aconsegueix que el lector pugui identificar dins seu un Saul i una Patsy i que cada un dels seus pesaments ressoni dins seu amb força. Aquest és un dels encants de Baxter i fa del llibre un plaer.

"Saul i Patsy" és, clarament, un dels llibres que més m'atreveixo a recomanar amb fervor i entusiasme. Una petita joia.




"Saul, va pensar Patsy, era com una d'aquelles pastes dolces que de bon començament sembla que no en tens mai prou: les devores. I després, quan ja n'has tingut prou, et vols deslliurar d'aquella addicció, però no pots, no hi ha manera d'aturar-se. Aquells dònuts farcits de melmelada no desapareixeran mai de la teva vida, perquè en un moment determinat t'havies delit per ells. Lentament però implacablement, t'acabaran engreixant."




dijous, 10 d’octubre del 2013

SOL A BERLÍN de Hans Fallada

(En record d'Anna i Otto Hampel)

Habitualment, procuro no escriure sobre un llibre quan encara em trobo sota l'efecte que em produeix just acabar-lo, per allò de deixar reposar i calmar les idees i els sentiments. En aquest cas, però, no em puc esperar. Així que, encara sota la profunda torbació que m'ha causat, intentaré ordenar alguna idea coherent més enllà del riu desbocat d'emocions que encara no ha arribat a les aigües calmades.

"Sol a Berlín" és un testimoni imprescindible d'una de les lluites més dures i cruels viscudes per l'home del segle XX. Basada en fets reals, narra la història del matrimoni format per Otto i Anna Hampel (Quangel al llibre) que durant els anys 1940 i 1942 van empendre una subtil i feixuga tasca de resistència davant la macabre maquinària de l'estat nazi. 

En un crescendo magistral, Fallada transforma aquesta història en un clam pel valor de la resistència, pel valor de l'esperança i la justícia. En el pitjor dels escenaris aconsegueix que el lector iniciï un recorregut per les emocions més obscures de l'home, sempre, però, acompanyat d'un fil constant de gratitud i reconeixement. 

I és que és gràcies a exemples com els que narra aquesta història que un pot revitalitzar l'objectiu imprescindible de resistir, de no deixar de caminar. Perquè ja ens són masses els qui hi han deixat la pell en circumstàncies incomparablement més adverses que les que qualsevol de nosaltres puguem tenir en el nostre present.

Per dignitat, cal fer que tot plegat no hagi estat per res.   



"Miri, Quangel, ja sé que hauria estat molt millor que hagués vingut un home i ens hagués dit: heu de fer això i això, aquest és el nostre pla. Però si hagués existit un home així, a Alemanya no hauria passat el que va passar l'any 1933. De manera que hem hagut d'actuar sols, ens han empresonat sols, i haurem de morir sols. Però això no vol dir pas que estiguem sols, Quangel, ni que morim inútilment. No hi ha res que passi inútilment en aquest món i, com que lluitem contra la força bruta i a favor de la justícia, al final quanyarem.
- I què en traurem, de tot això, quan reposem a la tomba?
- I ara, Quangel! És que s'estimaria més viure per una causa injusta que morir per una de justa? Ni vostè ni jo no tenim cap altra opció. Com que som com som, havíem de seguir aquest camí."

 

dimarts, 1 d’octubre del 2013

El temple, o de l'encant dels llibres

Comparteixo un article de Jordi Nopca del diari Ara on parla de l'últim llibre de Jorge Carrión, "Librerías". És gratificant poder compartir allò que se sent quan un està voltat de llibres, quan un entra en l'espai sempre màgic de les llibreries.
 

Les llibreries més atractives del món

"Hi ha una consciència molt clara de la importància de les biblioteques o dels museus, però malauradament no passa el mateix amb les llibreries", lamenta, assegut al bar de La Central del carrer Mallorca, el professor Jorge Carrión (Tarragona, 1976). A Librerías (Anagrama, 2013), l'escriptor traça un elogi d'aquells espais on els lectors encara acudeixen per adquirir primera matèria per engrandir les seves biblioteques personals. Finalista de l'últim premi Anagrama d'assaig, el volum planteja un recorregut per algunes de les llibreries que l'autor ha visitat durant els últims quinze anys, des que va prendre consciència de la importància i la singularitat de cadascun d'aquests establiments.

La llibreria més important per a Carrión ha estat la Robafaves de Mataró -que ha abaixat la persiana temporalment-, perquè va ser on l'escriptor va experimentar per primera vegada, quan era adolescent, "la possibilitat de conviure entre llibres". Quan l'any 1994 va començar a estudiar humanitats a la Universitat Pompeu Fabra, va descobrir les llibreries barcelonines. A l'assaig fa una anàlisi de l'actual geografia d'establiments dedicats a la venda de literatura. Parla d'un centre -en què hi ha Laie, Documenta, Altaïr, Alibri i La Central- i un extraradi que té, com a punts més destacats, la Negra y Criminal de la Barceloneta i les gracienques Taifa i Pequod, "només imaginables en el context d'una vila, en un àmbit de proximitats". 

La més antiga, a Lisboa
Carrión dedica un dels catorze capítols de l'assaig a parlar de les llibreries més antigues del món. Hi parla de la genovesa Bozzi, que va obrir les portes el 1810; de la londinenca Hatchards, situada a Piccadilly -en actiu des del 1797-, i també de la Librería de Ávila de Buenos Aires, "la llibreria independent més antiga del món, sempre que acceptem l'any 1785 com a data de la seva fundació, ja que va ser llavors que el colmado on venien queviures i licors també va començar a vendre llibres", diu Carrión.

Per trobar la llibreria més vella del món, però, cal anar fins a Lisboa, on a poques passes del Café Brasileira i de l'estàtua de Fernando Pessoa, al número 73 de la Rua Garrett, hi ha la Bertrand, fundada el 1732 i que actualment té un grapat de sucursals escampades per diverses ciutats de Portugal (la botiga barcelonina, a la Rambla Catalunya 37, va ser absorbida ràpidament per Casa del Llibre). "La primera vegada que hi entres penses: aquí hi van estar Queirós, Pessoa i Cardoso Pires -recorda Carrión-. La sala per on entres encara conserva una part d'aquell passat venerable. Com que des de fa uns anys és una cadena de llibreries, la seu general també ha acabat uniformada".

Grans espais amb orgull 'indie'
Un establiment que l'assagista recomana és Ler Devagar. "És en una antiga nau industrial del barri d'Alcántara, també a Lisboa, i és una llibreria amb orgull indie que ocupa un local mastodòntic". Carrión assegura que les llibreries de grans dimensions que "interactuen amb l'espai que ocupen i amb altres dispositius propis del disseny i de l'art contemporanis" són una tendència important. En cita alguns exemples: The Last Bookstore, que ocupa la seu d'un banc del downtown de Los Angeles; Bookàbar, al Palazzo delle Esposizioni de Roma, i la immensa Bookworm, a Pequín.

"Són llibreries molt grans, amb un fons de qualitat, que normalment tenen una o dues cafeteries o fins i tot un restaurant. Com diu Antonio Ramírez, de La Central, es tracta de mirar d'allargar l'estada del consumidor tanta estona com sigui possible", resumeix Carrión, conscient que les llibreries es poden convertir en una atracció turística si "la seva monumentalitat o la condició pintoresca s'incorporen als circuits mundials de la imatge".
Una de les primeres botigues que va prendre consciència d'aquest valor afegit és la Shakespeare & Company de París, que va obrir les portes el 1919 per iniciativa de Sylvia Beach. El local de la Rue de la Bûcherie que ocupa actualment va acollir, del 1951 al 1962, la llibreria anglòfona Le Mistral -propietat de George Whitman-, i va ser després de la mort de Beach que va canviar de nom i es va convertir en residència d'escriptors joves, que a canvi d'un llit -instal·lat a l'interior de la llibreria- treballaven algunes hores a l'establiment, que amb els anys s'ha anat guanyant una aura llegendària gràcies a les excentricitats de Whitman. A l'altra punta de món, a San Francisco, hi ha la City Lights Bookstore, de l'últim supervivent de la generació beat , Lawrence Ferlinghetti. La City Lights celebra el 2013 el seu 60è aniversari (Ferlinghetti té 94 anys).

Un altre espai amb gran afluència turística és la Librairie des Colonnes de Tànger, que es beneficia dels nombrosos mites que han viscut a la ciutat marroquina, com ara Paul Bowles, William S. Burroughs, Juan Goytisolo, Marguerite Yourcenar i els autòctons Mohamed Chukri i Ahmed Yacoubi. La Strand de Nova York, especialitzada en llibre de segona mà, és una altra visita obligada, que ofereix una quantitat de títols inacabable repartits en quatre pisos al centre de Manhattan.

"Qualsevol llibreria ha de ser local i internacional al mateix temps. Ha de trobar-se en aquell territori de frontera entre la proximitat i la globalitat", diu Carrión, per qui la lectura en format digital hauria d'esperonar la transformació dels establiments. "El món canvia més ràpidament que mai. Si reflexiones i reacciones trobaràs la manera de continuar atraient els teus lectors, perquè cada llibreria és única. El més important és aconseguir crear vincles i sentiment de pertinença", afirma. I dóna un consell per a la supervivència: "Si s'hagués fet l'esforç d'afegir al punt de venda un discurs documental, en el moment del tancament de botigues històriques, com la Catalònia, hi hauria hagut una repercussió molt més gran".